El 1774, cercant un continent al sud del cercle polar antàrtic, l'explorador britànic James Cook topà amb un mur de glaç, més enllà del qual es pensà que hi havia terra. Fou uns 50 anys abans que l'Antàrtida fos vista per primera vegada, i calgueren 75 anys més perquè la primera expedició hi posés els peus.
D'ençà de llavors la humanitat ha derivat riqueses materials dels rics mars de l'Antàrtida i coneixement científic del seu glaç i aire primigeni, mentre les reserves minerals i de petroli encara són inexplorades.
L'extensió de l'Antàrtida és com la meitat dels Estats Units representa una desena part de la superfície terrestre del planeta. El continent blanc és cobert d'un gruix de tres quilòmetres de glaç, conté el 70% de les provisions d'aigua dolça de la Terra i manté el rècord mundial pel que fa al fred (-89,2oC, enregistrats el 1983) i quant a la velocitat del vent (322 km/h).
Només el 2% de la superfície del continent és lliure de glaç. Això inclou una vintena part de costa, els cims de les muntanyes i les Valls Seques, on no ha caigut cap gota de pluja en 2 milions d'anys com a mínim. Unes nou desenes parts de costa són formades per penya-segats de glaç plataformes continentals que es prolonguen sobre del mar, les quals quan es trenquen formen icebergs. El més gran, mesurat el 1956, tenia l'extensió de Bèlgica.
A l'hivern els mars es glacen i l'extensió del continent es dobla. La coberta gelada ajuda a propulsar la circulació de l'atmosfera terrestre, mentre les fredes aigües de l'Antàrtida dirigeixen la circulació dels oceans. Plegats, aquests dos mecanismes controlen el clima del món.
Les immenses extensions intocades de l'Antàrtida contenen un interès vital per als estudis científics de l'evolució de l'atmosfera terrestre. Capes de glaç, compactades durant mil·lennis, proporcionen una història del clima de la Terra que s'estén a mig milió d'anys enrere. Mitjançant estudis dels cilindres de mostreig del glaç, els científics poden detectar canvis climátics de segles. En aquestes mostres es troben atrapades bombolles d'aire que permeten registrar canvis en la concentració de diòxid de carboni de l'atmosfera, essencial per a la nostra comprensió de l'efecte hivernacle, alhora que permeten veure com la contaminació radioactiva de plom ha augmentat en l'atmosfera des del 1945.
amunt
amunt
El 1945, set països reclamaven una porció
de l'Antàrtida. La Gran Bretanya, Austràlia, Nova Zelanda,
Noruega i Franca es reconegueren mútuament els drets, però
no els de l'Argentina i Xile, les reclamacions dels quals s'encavalcaven
amb les de la Gran Bretanya. Una sèrie d'incidents entre la Gran
Bretanya i l'Argentina reflectien la necessitat d'acord. Mentrestant es permeté als científics ignorar
les reclamacions territorials i establir bases de recerca a l'indret que
volguessin. Dotze països -inclosos els set estats que reclamaven territori-
organitzaren programes de recerca: científics de 67 països
hi prengueren part i es construïren més de 40 bases. El dia 1 de desembre del 1959, l'Argentina, Austràlia,
Bèlgica, Xile, Franca, el Japó, Nova Zelanda, Noruega, Sudàfrica,
el Regne Unit, els Estats Units i la Unió Soviètica signaren
el Tractat Antàrtic, que entrà en vigor el 1961. Mitjançant
aquest tractat es deixava l'Antàrtida només per a usos pacífics,
s'establia la «llibertat per a la recerca científica»,
es prohibien les proves nuclears i l'abocament de residus, i se suspenia
la qüestió dels drets territo nais. Altres països podien
afegir-s'hi si estaven implicats en una «seriosa recerca científica»
en el continent. El 1989. el tractat tenia 25 membres de ple dret i 14
participants sense dret de vot, que donaven suport al tractat però
sense estar prou implicats en la recerca per a tenir-hi accés. El tractat proporciona l'estructura de treball pel que fa a la protecció
mediambiental, però ha estat àmpliament criticat, ja que en dependre els seus membres de la recerca científica, les nacions poc
desenvolupades l'han vist com un club de països rics. Durant els anys vuitanta, el Brasil, l'Índia, la Xina i l'Uruguai n'han esdevingut membres
de ple dret, i el 1989 els signants representaven prop de dos terços de la població mundial. Però tota l'Àfrica negra i la major part de països poc
desenvolupats encara n'eren exclosos.
Els estats del tractat també han estat criticats pel seu fracàs a dur a terme els acords de conservació. Les bases abandonades s'han deixat
com a abocadors gegants de deixalles, mentre els residus de les bases en actiu han contaminat l'entorn. Són diversos els qui mantenen que el
fons del mar utilitzat com a abocador per la base americana McMurdo «és essencialment mort». Alhora, els treballs per a noves pistes
d'aterratge com ara la de la propera base francesa Dumont d'Urville, han destruït els llocs d'incubació. Els debats polítics i medi ambientals s'encetaren els anys vuitanta, en un intent d'aconseguir una convenció per a l'exploració i l'explotació
mineral de l'Antàrtida. El jaciment de carbó més gran del món pot trobar-se a les muntanyes transàrtiques, i en qualsevol punt hi ha suficient
mineral de ferro per cobrir les necessitats globals, als nivells actuals, per als pròxims 200 anys.
L'Antàrtida també pot ésser rica en plom, coure i urani. Els geòlegs creuen que hi pot haver més de 900 dipòsits de minerals principals, però
només uns quants en àrees sense glaç. Pel que fa al petroli, investigadors dels Estats Units creuen que n'hi ha sota la plataforma continental.
Ningú no sap encara quins minerals té l'Antàrtida per oferir si serà econòmic o possible d'explotar-los, però és dar que cal una reglamentació. Els països del tractat esmerçaren la dècada dels vuitanta debatent un conveni per a regular les prospeccions
minerals i una eventual explotació. Alhora, els països poc desenvolupats feien campanya a les Nacions Unides per aconseguir que el continent
fos vist com a patrimoni comú de tota la humanitat, els recursos del qual haurien d'ésser explotats en benefici de tothom.
Els grups ecologistes, d'altra banda, consideren que els recursos de l'Antàrtida no s'haurien d'explotar en absolut. Les perforacions per a petroli
en el mar podrien portar accidents de grans petroleres -només en els dos primers mesos del 1989 hi hagué tres naufragis-, i si hi hagués un
vessament de petroli al final de l'estiu, la taca podria estendre's per sota el glaç durant sis mesos abans que no es pogués començar cap mena
de neteja.
Aquesta explotació podria comportar una seriosa contaminació atmosfèrica que faria fracassar la recerca científica -en algunes àrees la neu és
ja tan contaminada pel trànsit aeri que no es pot utilitzar pera la recerca-. Taní les activitats en terra com en mar incrementarien les pressions
sobre les àrees lliures de glaç de l'Antàrtida intensament disputades entre els ocells en època de reproducció, les foques, els científics i els
turistes.
El 1989, el conveni sobre minerals fracassà quan Austràlia Franca, convençudes amb arguments ecologistes, es negaren a signar-lo. La
Coalició per a l'Antàrtida i l'Oceà Sud, una aliança mediambiental que inclou el WWF i Greenpeace, vol que l'Antàrtida sigui declarada Parc
Mundial, on l'exploració i l'explotació mineral siguin prohibides i la tasca científica i el turisme curosament controlats.
Sir Peter Scott, fill de l'explorador Robert Scott que morí en el seu viatge de retorn del pol Sud, solia dir: «Hauríem de tenir la saviesa de saber
quan hem de deixar un lloc tot sol.» (Extret de l'Atles del Medi Ambient. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1991)Rivalitats territorials
El Tractat Antàrtic
Recursos minerals
L'amenaça al medi ambient