L'ANT└RTIDA Versiˇ imprimible

El 1774, cercant un continent al sud del cercle polar antàrtic, l'explorador britànic James Cook topà amb un mur de glaç, més enllà del qual es pensà que hi havia terra. Fou uns 50 anys abans que l'Antàrtida fos vista per primera vegada, i calgueren 75 anys més perquè la primera expedició hi posés els peus.

D'ençà de llavors la humanitat ha derivat riqueses materials dels rics mars de l'Antàrtida i coneixement científic del seu glaç i aire primigeni, mentre les reserves minerals i de petroli encara són inexplorades.

L'extensió de l'Antàrtida és com la meitat dels  Estats Units representa una desena part de la superfície terrestre del planeta. El continent blanc és cobert d'un gruix de tres quilòmetres de glaç, conté el 70% de les provisions d'aigua dolça de la Terra i manté el rècord mundial pel que fa al fred (-89,2oC, enregistrats el 1983) i quant a la velocitat del vent (322 km/h).

Només el 2% de la superfície del continent és lliure de glaç. Això inclou una vintena part de costa, els cims de les muntanyes i les Valls Seques, on no ha caigut cap gota de pluja en 2 milions d'anys com a mínim. Unes nou desenes parts de costa són formades per penya-segats de glaç plataformes continentals que es prolonguen sobre del mar, les quals quan es trenquen formen icebergs. El més gran, mesurat el 1956, tenia l'extensió de Bèlgica.

A l'hivern els mars es glacen i l'extensió del continent es dobla. La coberta gelada ajuda a propulsar la circulació de l'atmosfera terrestre, mentre les fredes aigües de l'Antàrtida dirigeixen la circulació dels oceans. Plegats, aquests dos mecanismes controlen el clima del món.

Les immenses extensions intocades de l'Antàrtida contenen un interès vital per als estudis científics de l'evolució de l'atmosfera terrestre. Capes de glaç, compactades durant mil·lennis, proporcionen una història del clima de la Terra que s'estén a mig milió d'anys enrere. Mitjançant estudis dels cilindres de mostreig del glaç, els científics poden detectar canvis climátics de segles. En aquestes mostres es troben atrapades bombolles d'aire que permeten registrar canvis en la concentració de diòxid de carboni de l'atmosfera, essencial per a la nostra comprensió de l'efecte hivernacle, alhora que permeten veure com la contaminació radioactiva de plom ha augmentat en l'atmosfera des del 1945.

amunt

amunt

Rivalitats territorials

El 1945, set països reclamaven una porció de l'Antàrtida. La Gran Bretanya, Austràlia, Nova Zelanda, Noruega i Franca es reconegueren mútuament els drets, però no els de l'Argentina i Xile, les reclamacions dels quals s'encavalcaven amb les de la Gran Bretanya. Una sèrie d'incidents entre la Gran Bretanya i l'Argentina reflectien la necessitat d'acord.

Mentrestant es permeté als científics ignorar les reclamacions territorials i establir bases de recerca a l'indret que volguessin. Dotze països -inclosos els set estats que reclamaven territori- organitzaren programes de recerca: científics de 67 països hi prengueren part i es construïren més de 40 bases.

amunt

El Tractat Antàrtic

El dia 1 de desembre del 1959, l'Argentina, Austràlia, Bèlgica, Xile, Franca, el Japó, Nova Zelanda, Noruega, Sudàfrica, el Regne Unit, els Estats Units i la Unió Soviètica signaren el Tractat Antàrtic, que entrà en vigor el 1961. Mitjançant aquest tractat es deixava l'Antàrtida només per a usos pacífics, s'establia la «llibertat per a la recerca científica», es prohibien les proves nuclears i l'abocament de residus, i se suspenia la qüestió dels drets territo nais. Altres països podien afegir-s'hi si estaven implicats en una «seriosa recerca científica» en el continent. El 1989. el tractat tenia 25 membres de ple dret i 14 participants sense dret de vot, que donaven suport al tractat però sense estar prou implicats en la recerca per a tenir-hi accÚs. El tractat proporciona l'estructura de treball pel que fa a la protecciˇ mediambiental, per˛ ha estat Ómpliament criticat, ja que en dependre els seus membres de la recerca cientÝfica, les nacions poc desenvolupades l'han vist com un club de pa´sos rics. Durant els anys vuitanta, el Brasil, l'═ndia, la Xina i l'Uruguai n'han esdevingut membres de ple dret, i el 1989 els signants representaven prop de dos teršos de la poblaciˇ mundial. Per˛ tota l'└frica negra i la major part de pa´sos poc desenvolupats encara n'eren exclosos. Els estats del tractat tambÚ han estat criticats pel seu fracÓs a dur a terme els acords de conservaciˇ. Les bases abandonades s'han deixat com a abocadors gegants de deixalles, mentre els residus de les bases en actiu han contaminat l'entorn. Sˇn diversos els qui mantenen que el fons del mar utilitzat com a abocador per la base americana McMurdo źÚs essencialment mort╗. Alhora, els treballs per a noves pistes d'aterratge com ara la de la propera base francesa Dumont d'Urville, han destru´t els llocs d'incubaciˇ.

amunt

Recursos minerals

Els debats polÝtics i medi ambientals s'encetaren els anys vuitanta, en un intent d'aconseguir una convenciˇ per a l'exploraciˇ i l'explotaciˇ mineral de l'AntÓrtida. El jaciment de carbˇ mÚs gran del mˇn pot trobar-se a les muntanyes transÓrtiques, i en qualsevol punt hi ha suficient mineral de ferro per cobrir les necessitats globals, als nivells actuals, per als pr˛xims 200 anys. L'AntÓrtida tambÚ pot Ússer rica en plom, coure i urani. Els ge˛legs creuen que hi pot haver mÚs de 900 dip˛sits de minerals principals, per˛ nomÚs uns quants en Órees sense glaš. Pel que fa al petroli, investigadors dels Estats Units creuen que n'hi ha sota la plataforma continental. Ning˙ no sap encara quins minerals tÚ l'AntÓrtida per oferir si serÓ econ˛mic o possible d'explotar-los, per˛ Ús dar que cal una reglamentaciˇ. Els pa´sos del tractat esmeršaren la dŔcada dels vuitanta debatent un conveni per a regular les prospeccions minerals i una eventual explotaciˇ. Alhora, els pa´sos poc desenvolupats feien campanya a les Nacions Unides per aconseguir que el continent fos vist com a patrimoni com˙ de tota la humanitat, els recursos del qual haurien d'Ússer explotats en benefici de tothom.

amunt

L'amenaša al medi ambient

Els grups ecologistes, d'altra banda, consideren que els recursos de l'AntÓrtida no s'haurien d'explotar en absolut. Les perforacions per a petroli en el mar podrien portar accidents de grans petroleres -nomÚs en els dos primers mesos del 1989 hi haguÚ tres naufragis-, i si hi haguÚs un vessament de petroli al final de l'estiu, la taca podria estendre's per sota el glaš durant sis mesos abans que no es poguÚs comenšar cap mena de neteja. Aquesta explotaciˇ podria comportar una seriosa contaminaciˇ atmosfŔrica que faria fracassar la recerca cientÝfica -en algunes Órees la neu Ús ja tan contaminada pel trÓnsit aeri que no es pot utilitzar pera la recerca-. TanÝ les activitats en terra com en mar incrementarien les pressions sobre les Órees lliures de glaš de l'AntÓrtida intensament disputades entre els ocells en Ŕpoca de reproducciˇ, les foques, els cientÝfics i els turistes. El 1989, el conveni sobre minerals fracassÓ quan AustrÓlia Franca, convenšudes amb arguments ecologistes, es negaren a signar-lo. La Coaliciˇ per a l'AntÓrtida i l'OceÓ Sud, una alianša mediambiental que inclou el WWF i Greenpeace, vol que l'AntÓrtida sigui declarada Parc Mundial, on l'exploraciˇ i l'explotaciˇ mineral siguin prohibides i la tasca cientÝfica i el turisme curosament controlats. Sir Peter Scott, fill de l'explorador Robert Scott que morÝ en el seu viatge de retorn del pol Sud, solia dir: źHaurÝem de tenir la saviesa de saber quan hem de deixar un lloc tot sol.╗

(Extret de l'Atles del Medi Ambient. EnciclopŔdia Catalana. Barcelona, 1991)

amunt