L'ANTÀRTIDA

El 1774, cercant un continent al sud del cercle polar antàrtic, l'explorador britànic James Cook topà amb un mur de glaç, més enllà del qual es pensà que hi havia terra. Fou uns 50 anys abans que l'Antàrtida fos vista per primera vegada, i calgueren 75 anys més perquè la primera expedició hi posés els peus.

D'ençà de llavors la humanitat ha derivat riqueses materials dels rics mars de l'Antàrtida i coneixement científic del seu glaç i aire primigeni, mentre les reserves minerals i de petroli encara són inexplorades.

L'extensió de l'Antàrtida és com la meitat dels  Estats Units representa una desena part de la superfície terrestre del planeta. El continent blanc és cobert d'un gruix de tres quilòmetres de glaç, conté el 70% de les provisions d'aigua dolça de la Terra i manté el rècord mundial pel que fa al fred (-89,2oC, enregistrats el 1983) i quant a la velocitat del vent (322 km/h).

Només el 2% de la superfície del continent és lliure de glaç. Això inclou una vintena part de costa, els cims de les muntanyes i les Valls Seques, on no ha caigut cap gota de pluja en 2 milions d'anys com a mínim. Unes nou desenes parts de costa són formades per penya-segats de glaç plataformes continentals que es prolonguen sobre del mar, les quals quan es trenquen formen icebergs. El més gran, mesurat el 1956, tenia l'extensió de Bèlgica.

A l'hivern els mars es glacen i l'extensió del continent es dobla. La coberta gelada ajuda a propulsar la circulació de l'atmosfera terrestre, mentre les fredes aigües de l'Antàrtida dirigeixen la circulació dels oceans. Plegats, aquests dos mecanismes controlen el clima del món.

Les immenses extensions intocades de l'Antàrtida contenen un interès vital per als estudis científics de l'evolució de l'atmosfera terrestre. Capes de glaç, compactades durant mil·lennis, proporcionen una història del clima de la Terra que s'estén a mig milió d'anys enrere. Mitjançant estudis dels cilindres de mostreig del glaç, els científics poden detectar canvis climátics de segles. En aquestes mostres es troben atrapades bombolles d'aire que permeten registrar canvis en la concentració de diòxid de carboni de l'atmosfera, essencial per a la nostra comprensió de l'efecte hivernacle, alhora que permeten veure com la contaminació radioactiva de plom ha augmentat en l'atmosfera des del 1945.

amunt

La vida a l'Antàrtida

La majoria de les espècies terrestres de l'Antàrtida són microscòpiques: l'animal indígena més gran és una mosca sense ales que no fa més d'un centímetre de llargada. La fràgil vegetació del continent només aplega dues plantes superiors: la cabellera antàrtica (Deschampsia antarctica) la perla antàrtica (CaIaóanthus suhularns).Pel que fa a la flora, es compon de molses i 350 espècies de líquens.

Per bé que la terra a l'Antàrtida pot ésser estèril, no ho són les seves aigües. Immenses floracions de fitopláncton que rebrollen amb la llum de la primavera i de l'estiu proporcionen la principal font d'aliment per al krill, un petit crustaci semblant a una gamba, els eixams del qual tenyeixen els oceans de vermell durant el dia i els il·luminen amb fosforescència a la nit.

El krill representa la font d'aliment mésimportant pera cinc espècies de balenes (la migració de les quals va lligada al seu cicle vital), tres espècies de foques vint espècies de peixos, tres espècies de calamars i molts ocells,inclosos els pingüins. Aquests diferents depredadors s'alimenten en diferents estadis del cicle vital dels krills, en diferent moment de l'any, en diferents llocs i a diferents profunditats, amb la qual cosas'aconsegueix un delicat equilibri entre oferta i demanda. També les espècies marines viuen en una subtil harmonia amb el seu entorn.Una gran part dels peixos de la regió pertanyen al subordre dels nototizenjoidea, els cossos dels quals contenen molècules anticongelants. Les foques weddell a l'hivern viuen permanentment sota el glaç; per localitzar l'aliment utilitzen un sonar que també els permet trobar el camí de retorn cap als forats per respirar. El pingüí emperador s'acobla al final de l'estiu, cova els ous durant l'hivern les cries surten de l'ou la primavera, per ésser independents a l'estiu, justament quan l'aliment és més abundós al mar. Des que Cook informà per primera vegada de les immenses colònies de foques, els depredadors humans han travessat en munió el cercle polar antàrtic. Durant el segle passat, els caçadors quasi destruïren les foques de pelí de l'oceà del sud. Calgueren 80 anys perquè es reproduïssin. Des del principi de segle, els baleners han matat el 99% de les balenes blaves de la regió,el 97% de les balenes iubarta i el 80% dels rorquals comuns, i continuen caçant el rorqual d'aleta blanca tot desafiant la moratòria acordada internacionalment.

Rivalitats territorials

El 1945, set països reclamaven una porció de l'Antàrtida. La Gran Bretanya, Austràlia, Nova Zelanda, Noruega i Franca es reconegueren mútuament els drets, però no els de l'Argentina i Xile, les reclamacions dels quals s'encavalcaven amb les de la Gran Bretanya. Una sèrie d'incidents entre la Gran Bretanya i l'Argentina reflectien la necessitat d'acord.

Mentrestant es permeté als científics ignorar les reclamacions territorials i establir bases de recerca a l'indret que volguessin. Dotze països -inclosos els set estats que reclamaven territori- organitzaren programes de recerca: científics de 67 països hi prengueren part i es construïren més de 40 bases.

amunt

El Tractat Antàrtic

El dia 1 de desembre del 1959, l'Argentina, Austràlia, Bèlgica, Xile, Franca, el Japó, Nova Zelanda, Noruega, Sudàfrica, el Regne Unit, els Estats Units i la Unió Soviètica signaren el Tractat Antàrtic, que entrà en vigor el 1961. Mitjançant aquest tractat es deixava l'Antàrtida només per a usos pacífics, s'establia la «llibertat per a la recerca científica», es prohibien les proves nuclears i l'abocament de residus, i se suspenia la qüestió dels drets territo nais. Altres països podien afegir-s'hi si estaven implicats en una «seriosa recerca científica» en el continent. El 1989. el tractat tenia 25 membres de ple dret i 14 participants sense dret de vot, que donaven suport al tractat però sense estar prou implicats en la recerca per a tenir-hi accés. El tractat proporciona l'estructura de treball pel que fa a la protecció mediambiental, però ha estat àmpliament criticat, ja que en dependre els seus membres de la recerca científica, les nacions poc desenvolupades l'han vist com un club de països rics. Durant els anys vuitanta, el Brasil, l'Índia, la Xina i l'Uruguai n'han esdevingut membres de ple dret, i el 1989 els signants representaven prop de dos terços de la població mundial. Però tota l'Àfrica negra i la major part de països poc desenvolupats encara n'eren exclosos. Els estats del tractat també han estat criticats pel seu fracàs a dur a terme els acords de conservació. Les bases abandonades s'han deixat com a abocadors gegants de deixalles, mentre els residus de les bases en actiu han contaminat l'entorn. Són diversos els qui mantenen que el fons del mar utilitzat com a abocador per la base americana McMurdo «és essencialment mort». Alhora, els treballs per a noves pistes d'aterratge com ara la de la propera base francesa Dumont d'Urville, han destruït els llocs d'incubació.

amunt

Recursos minerals

Els debats polítics i medi ambientals s'encetaren els anys vuitanta, en un intent d'aconseguir una convenció per a l'exploració i l'explotació mineral de l'Antàrtida. El jaciment de carbó més gran del món pot trobar-se a les muntanyes transàrtiques, i en qualsevol punt hi ha suficient mineral de ferro per cobrir les necessitats globals, als nivells actuals, per als pròxims 200 anys. L'Antàrtida també pot ésser rica en plom, coure i urani. Els geòlegs creuen que hi pot haver més de 900 dipòsits de minerals principals, però només uns quants en àrees sense glaç. Pel que fa al petroli, investigadors dels Estats Units creuen que n'hi ha sota la plataforma continental. Ningú no sap encara quins minerals té l'Antàrtida per oferir si serà econòmic o possible d'explotar-los, però és dar que cal una reglamentació. Els països del tractat esmerçaren la dècada dels vuitanta debatent un conveni per a regular les prospeccions minerals i una eventual explotació. Alhora, els països poc desenvolupats feien campanya a les Nacions Unides per aconseguir que el continent fos vist com a patrimoni comú de tota la humanitat, els recursos del qual haurien d'ésser explotats en benefici de tothom.

amunt

L'amenaça al medi ambient

Els grups ecologistes, d'altra banda, consideren que els recursos de l'Antàrtida no s'haurien d'explotar en absolut. Les perforacions per a petroli en el mar podrien portar accidents de grans petroleres -només en els dos primers mesos del 1989 hi hagué tres naufragis-, i si hi hagués un vessament de petroli al final de l'estiu, la taca podria estendre's per sota el glaç durant sis mesos abans que no es pogués començar cap mena de neteja. Aquesta explotació podria comportar una seriosa contaminació atmosfèrica que faria fracassar la recerca científica -en algunes àrees la neu és ja tan contaminada pel trànsit aeri que no es pot utilitzar pera la recerca-. Taní les activitats en terra com en mar incrementarien les pressions sobre les àrees lliures de glaç de l'Antàrtida intensament disputades entre els ocells en època de reproducció, les foques, els científics i els turistes. El 1989, el conveni sobre minerals fracassà quan Austràlia Franca, convençudes amb arguments ecologistes, es negaren a signar-lo. La Coalició per a l'Antàrtida i l'Oceà Sud, una aliança mediambiental que inclou el WWF i Greenpeace, vol que l'Antàrtida sigui declarada Parc Mundial, on l'exploració i l'explotació mineral siguin prohibides i la tasca científica i el turisme curosament controlats. Sir Peter Scott, fill de l'explorador Robert Scott que morí en el seu viatge de retorn del pol Sud, solia dir: «Hauríem de tenir la saviesa de saber quan hem de deixar un lloc tot sol!

(Extret de l'Atles del Medi Ambient. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1991)

amunt