Conte del seny i la saviesa

Ara us explicaré un conte, que estic ben segur que agradarà també als vostres pares.
Temps era temps, hi havia un rei que tenia tres fills i que els volia donar una educació d'allò més bona. Crida als seus savis i els diu:

- Savis, fóreu vosaltres capaços d'esprémer el vostre cervell, i com aquell qui cou una carn d'olla, courem tot el seny i tota la saviesa del món en un sol llibre. Jo - deia el rei - aleshores el donaria als meus fills i els diria apa, apreneu-lo, traieu-ne bé el suc.

Els savis van anar cap a les cambres de treball, van esmerçar-hi un any. I al cap d'un any, tornen amb una muntanya de petrecols així de grossa. Un volum que semblava talment el diccionari de Pompeu Fabra. Gros, finament enquadernat amb unes tapes d'or.

- Majestat, aquí teniu el llibre que ens demanàveu.

El rei se'l mira, passa fulla:

- Mmmmm. Bravo! Us felicito. Ni més ni menys el que volia, veig que no heu perdut pas el temps.
S'adreça cap als seus fills i els diu:

- Apa, apreneu-lo, traieu-li'n el suc.

Aleshores el rei va quedar tant content que va preguntar als savis:

- Fóreu vosaltres capaços d'esprémer el vostre cervell i resumir-me el seny i la saviesa en una sola frase.
Oh aquesta vegada els savis saberuts, van tornar cap a les cambres de treball i van esmerçar-hi cinc anys, tal com sona, van tornar tots fets una pelleringa. Fins i tot duien ulleres, la vista se'ls havia ennuvolat. Tant escorcollar, tant remenar llibres i digueren:

- Majestat, hem trobat la frase que ens demanàveu.

- Ah, i quina és la frase?

- La frase és - diuen els savis - els homes i les dones d'aquest planeta ens aguantem per un fil.

Ja tenien raó oi? El rei devia estar més ensopit que un mussol, desvagat, desenfeinat, sense feina, i el temps se li feia llarg i va pensar que per omplir una miqueta el temps els preguntaré una cosa ben difícil:

- Fóreu vosaltres capaços de resumir-me el seny i la saviesa en un sol mot, en una sola paraula.

Ah, aquesta vegada pobres savis. Van esmerçar-hi deu anys, us ho imagineu. Tornen al cap de deu anys, que venien gairebé tots geperuts. Amb els cabells blancs, com la neu. Evidentment tos duien ulleres, i diuen:

- Majestat, hem trobat la paraula que ens demanàveu.

El rei, ja se n'havia oblidat del seu petit desig, havia passat tant de temps i diu:

- Ahhhh! Quina és doncs aquesta petita paraula, aquest petit mot?

- Majestat, la paraula és: potser.

torna als contes